DECONSTRUINT-ME

Promesa de Gide

Vaig prometre que quan trobés alguna altre llibreta amb “notes” sobre André Gide, les posaria. En deixo 4, aquest cop sí destriades entre moltes:

“Les obres més belles dels homes són obstinadament doloroses.”

“Però crec que hi ha un punt per a l’amor, un únic punt, i que més tard l’ànima -ai!- intenta ultrapassar-lo en va; que l’esforç que fa per ressucitar la seva felicitat la consumeix, que res no obstaculitza l’amor com el record de l’amor. Per desgràcia em recordo d’aquella nit.”

“Lleis de la imitació: jo en dic lleis de la por. Tenim por de trobar-nos sols, i no ens trobem en absolut. Aquesta agorafòbia moral em resultava odiosa: és la pitjor covardia de totes.”

“De les mil formes de vida cadascú només en pot conèixer una. Envejar la felicitat dels altres és una bogeria; no podem aprofitar-la nosaltres. La felicitat no ha de ser confeccionada sinó a mida.”

Per què?

“Que ton vers soit la bonne aventure

Éparse au vent crispé du matin

qui va fleurent la menthe et le thym…

Et tout le reste est littérature.”

Paul Verlaine, Art poétique

En contra els meus principis:

“Que el teu vers sigui la bona ventura

estesa pel vent crispat del matí

que va florejant la menta i la farigola…

I tota la resta és literatura.”

Homenatge humorístic

Avui, si no hagués mort el 2003, el Catedrátic de Literatura espanyola de la Universitat de Barcelona José Manuel Blecua cumpliria 97 anys. Per suposat jo no el vaig conèixer mai, però un dels meus professors que fou el seu becari ens explica sovint anècdotes sobre “aquell filòleg que va corregir una s a Quevedo”. Deixo aquí les que ara recordo:

“Estava el professor Jordi Llovet anant per Pelai cap a la Universitat quan es troba amb el professor Blecua que estava parat enmig del carrer mirant, sense fer cap moviment, el terra.

-Professor Blecua, es troba bé? Què li passa?

I senyalant un diari d’aquest gratuïts que estava tirat pel terra respon:

-Hay un endecasílabo precioso en ese titular!”

“Estava un dia el professor Blecua i el meu professor, David Viñas, treballant al despatx quan Blecua diu:

-Voy a escribir una historia de la literatura española de la Edad de Oro.

I es posa a escriure sense parar i sense consultar bibliografia ni res, tot de memòria. Quan ja porta tres dies i 200 pàgines diu:

-Me he cansado, toma David, te lo regalo -i li dóna el mecanoscrit.”

“Estava el professor Blecua sol al despatx, quan de cop entra David Viñas i l’enganxa llegint Simenon (novel·la policíaca). Blecua intenta amagar-se el llibre com si estigués fent alguna cosa mal feta i senyalant cap als despatxos dels altres professors diu:

-Ellos también lo hacen, todos lo hacen!”

xD

Presos

“Y ahora, al final de mis días, al meditar sobre todo lo que he visto en mi vida, me veo obligado a concluir que las mentes fuertes nunca son dóciles. Los hombres estúpidos, los cobardes, los que desconocen la pasión, el coraje y la fe en la justicia, esos hombres son los presos modelo. (…) Y aquí estoy, con las manos teñidas de sangre en la Galería de los Asesinos, en la cárcel estatal de Folsom, esperando el día decretado por la máquina del Estado para que sus esbirros me envíen lejos de aquí, a lo que ellos ingenuamente creen que es la oscuridad, la oscuridad que temen, la oscuridad que puebla sus fantasías de supersticiones y temores, la oscuridad que les conduce, balbucientes y quejumbrosos, ante los altares de dioses antropomórficos engendrados por el terror.” (El vagabundo de las estrellas, J. London)

Proust II

Proust afirma que “ficar tesis en una obra literària és com deixar l’etiqueta del preu a un producte” (no és literal).

Per tant, es podria dir que la filosofia és un catàleg de preus, però mai un producte.

Proust I

La gran lliçó de “A la recera del temps perdut” de Proust és que llegir-lo és una gran pèrdua de temps que no recuperaràs mai… normalment s’agafa el significat massa tard.