DECONSTRUINT-ME

Habitacions

Li faltaven cadires, allò era evident. Un llit tampoc hagués anat malament potser; l’important era que tingués algun moble en el que descansar. Però els que havia tingut ja no hi eren, havien desparegut de la nit al dia i ara ja no tenia esperança de recuperar-los -realment no recordava haver-ne tingut mai. La seva única distracció era mirar, de vegades, per la petita finestra que donava a aquell paisatge, a aquell gran prat verd amb la blanca sorra de la platja al fons. La visió l’havia obsessionat durant molt de temps, però ¿quina diferència hi havia entre aquella vista i la de la seva cel·la? Un immobilisme absolut les dominava ambdues, estaven regentades per un menyspreu al canvi i una apologia a la monotonia. Malgrat tot, de tant en tant, seguia mirant al prat per veure si, com aquell dia, la pilota d’algun infant arribava fins allà i podia apreciar com el nen l’anava a buscar. Ni se n’adonava, embadalit pels seus jocs, de la seva existència, sencillament, després de recuperar la pilota se’n tornava  d’on venia, d’allà on la gent no vivia en cel·les, d’allà on hi havien pilotes. Quant de temps havia estat obsessionat per aquell nen! S’havia imaginat tota la seva vida, s’havia imaginat quin era el seu caràcter -rialler, apassionat, un pèl trapella potser- i, fins i tot, havia planificat què faria quan tornés a aparèixer; què li diria i com li diria: ho tenia tot pensat. Però no tornà mai més; la seva pilota no tornà a caure en aquell prat o, si ho havia fet, ell no ho havia vist. Sí, aquest havia estat un dels seus gran amors a a vida, havia estat el seu més gran “amor a última vista”, al que amb més passió havia estimat, el que feia semblar insignificant al seu costat aquella estima que havia arribat a agafar per aquell escarbat que havia sorprès, i retingut fins la seva mort, intentant robar-li un tros de pa. Hi havia hagut una hecatombe nuclear? Semblava que no, semblava que la vida fora d’aquelles quatre partes blanques -ara ja grises- continuava com si res (era això el que li feia tant de mal, que tot continués com si res? Ell volia creure que no). Però tampoc tot havia estat en va; el temps li havia descobert aquella seva gran capacitat d’estimar que allà dins -innocentment es pensava que allò només passava allà dins- no es convertia més que en aquella gran necessitat d’estimar que el feia mirar encara, després de tants anys, per aquella petita finestra per si de cas hi apareixia altre vegada la pilota vermella. Res. Res. Res. Cada cop que hi mirava una nova agulla se li clavava al cor i, a l’agafar-se als barrots de la finestra, la paret les hi apretava més profundament. Era un ninot de vudú encara dins la caixa i exposat en un aparador. I no podia evitar-ho.

Suplici estètic

La vida l’havia derrotat una i altre vegada i, a base de contínues caigudes, havia abaixat el cap i acceptat amb resignació el seu trist destí. S’havia proposat, en aquells moments en que la inèrcia no dominava la seva vida, dedicar la seva existència a conèixer les grans obres de la humanitat, aquelles que es deia que s’havia de disfrutar abans de morir. Però ningú li havia ensenyat a fer-ho. Ingènuament havia cregut que llegir aquells llibres o observar aquells quadres li ompliria el buit que cada dia la seva suor perforava en la seva ànima com les gotes ho fan amb la pedra: lentament, any a any. Definitivament, no hi havia cap cosa semblant a una “estètica dels pobres”. Res. El seu esperit estava condemnat a vagar sense consol per allà on la única veritat era la mort, just per allà on l’existència utilitzava el seu rostre com una baieta i creava aquelles arrugues que ja no podia dissimular. I ara, llegint aquella obra que tant hauria hagut de disfrutar no sentia més que una indiferència que intentava compensar amb un elogiable però insuficient esforç. Sí, Dublinesos era massa per a ell a aquelles hores. Se li emboiraven les lletres i aclucaven els ulls però, si n’hagués sabut, hagués deixat anar una llàgrima.

Discussió intertumblriana

vilha:

Camarades. Militants. Il·lusos. Tot i que em dolgui, ho diré: el marxisme marxita tota mena de cervells.

 —————

Saps que no responc mai els altres blogs per intentar mantenir l’estètica del meu. Faré una excepció per l’al·lusió en el teu comentari. Podria comentar per què considero tan erroni el seu significat, podria parlar de l’alienació, tant de la del treballador com la del consumidor, podria parlar de per què no ser un il·lús és ser un mort vivent i de per què no tenir il·lusió als 20 és tenir-ne ja 65, podria comentar per què un sistema econòmic no teològic no és una alternativa sinó una necessitat històrica, però sé que tot això no faria gens mal ni al teu comentari ni als que llegeixin el meu. Així que preferiré donar-te un cop baix: ¿Quan dius “marxita” et refereixes a marceix, panseix o musteeix? És que no he entès el significat del que volies dir ;)

La reflexió del reflex

Et mires al mirall i veus que has canviat i que el teu reflex, sorprenentment, ha canviat amb tu. El més curiós del cas és que també ha canviat la teva relació amb el mirall. Abans, en la teva infància, creies que aquell reflex i tu éreu iguals, que res us diferenciava. Vas anar creixent i et vas forjar una identitat de la qual aquell reflex no era més que una imitació barata, cap representació podria arribar a la teva altura, igualar-te a aquella imatge en el mirall no era més que un insult. Però ara et mires al mirall i alguna cosa ha tornat a canviar en ell. Veus que els seus llavis s’arqueixen lentament conformant un lleuger i sarcàstic somriure, veus que s’està rient de tu. “Com!? Tu no ets més que el meu reflex, sense mi no series! Un mica de respecte!”. “Tan diferents creus que som? Mira’t bé siusplau! Si almenys tu fossis un reflex meu! Oh, sí sí! Llavors sabries que darrere teu hi ha alguna cosa, però ¿pots dir-ho ara potser? No em tornis a insultar i creu-te el que et van dir, creu-te que jo sóc tu, que tu ets jo! Sí! Un reflex en un mirall!”

Follia

No seria fins l’endemà de l’accident que trobarien els cadàvers. El cotxe s’havia sortit de la cuneta i havia atravessat les valles protectores per acabar encallat a les roques de sota l’escarpat, just allà on picaven les onades. L’espectacle no era agradable. L’impacte més fort s’havia produït a la part del copilot, mentres que l’altre costat s’havia incendiat i, malgrat el que s’havia dit a la família, el pilot no deuria haver tingut una mort plàcida. El bomber, que hi havia baixat des de l’helicòpter de rescat, va poder comprovar-ho: allò no s’assemblava ni a un humà ni a res que hagués vist. Ell mateix seria el que mitja hora més tard descobriria, 30 metres més enllà, el cadàver d’ella, que havia sortit disparat del vehicle trencant el vidre frontal que en gran mesura se li havia quedat clavat per tot el cos. Estava completament mutilada, amb la cara totalment deformada, amb com a mínim un braç i una cama trencats i amb el ventre obert en canal. Però això no era el pitjor; les onades havien picat tota la nit contra el seu cos i la seva carn havia agafat aquell color verdós enfront del qual el bomber no va poder reprimir els vòmits. Quan va arribar a casa, i malgrat la seva experiència, no va poder evitar les llàgrimes davant les quals la seva muller va intentar donar-li el consol que tant de temps ella havia esperat d’ell; ja li parlaria del divorci en un altre moment. Dos dies més tard se celebrarien els funerals amb els taüts tancats i una multitud de persones lamentant-se de les injustícies de la vida; eren tant joves! Un sentiment d’incredulitat, angoixa per la fugacitat de la vida, ràbia i profunda tristesa dominà aquell dia el cementiri. Enterrar un taüt tancat sempre és símptoma de violència i sofriment.

-Si et besés i et tapés els ulls, tindries por de morir?

-No -respongué ell poc abans de sortir-se de la carretera.