Una nena petita vestida de casament cantant una cançó infantil; pot haver-hi alguna cosa més tendra? T’hi vas apropant i comences a intuir que alguna cosa no va bé, que hi ha quelcom en la nena que no és del tot “nena” que hi ha en ella alguna cosa sinistra… i efectivament les sospites s’acaben confirmant.
Ho sé, és un tòpic de les pel·lícules de por, però també és un exemple perfecte per entendre què és una cosa sinistra. Allò sinistre és precisament aquella sensació d’espant que ens produeixen les coses que haurien de ser-nos familiars, és, i els llatins ho van veure molt bé, tenir la mà esquerra -la “sinistra”- enganxada al cos tota la vida i que quan intentis escriure amb ella “no funcioni”, que hi hagi quelcom en ella misteriós, quelcom que no respongui a la familiaritat que ens hauria de produir passar-nos tot el dia amb ella.
Sinistre és tenir dubtes sobre si allò que sembla inanimat sigui o no realment animat (Chucky) o que allò que per naturalesa està viu de cop ens pugui semblar que no ho està (androides i coses d’aquestes). És el fatal encontre entre allò humà i allò inhumà, és la barbie i totes les “dones de gel”, són membres amputats i rostres sense pupil·la… Psicoanalíticament, són les vivències que es donen quan complexes infantils reprimits són reanimats per alguna impressió externa o quan conviccions primitives superades semblen trobar alguna confirmació, és a dir, sinistre és que la nina que de petit havies cregut “viva” i que a mitjançant l’experiència has acabat veient com a inanimada, de cop, és torni a manifestar com a “viva”, despertant les teves creences adormides pels hàbits i els costums. Però també és quan els teus desitjos més profunds són manifestats: desitjar que algú mori i que casualment (o no…) mori és quelcom molt sinistre…
Amb tot, no té per què ser desagradable allò sinistre; només fa falta mirar l’èxit de les “barbies humanes”, el de les pel·lícules de por o la cançó Enter Sandman que ara escolto per inspirar-me. La bellesa sempre té alguna cosa sinistra, sempre van de la mà i segurament per això l’art contemporani intenta explorar els límits de l’art en el camp d’allò sinistre (fotografies de Hans Bellmer o Tim Burton). L’art és l’aproximació asimptòtica cap allò terrible, cap allò sinistre, en la bellesa allò sinistre sempre està en potència, presentit. Com deia Rainer Maria Rilke: “Allò bell és el començament d’allò terrible que encara podem suportar”.
I mires un quadre del Quattroccento i el veus tant absolutament real, amb una tant aconseguida combinació de clarobscurs i amb unes mirades que sembla que t’interpel·lin. I t’hi apropes. De cop et gires sobresaltat -has notat alguna cosa darrere teu. Tornes a mirar-lo. Fixament. Als ulls. Et somriu. Tot esdevé sinistre.
