DECONSTRUINT-ME

Deconstruir és demostrar que qualsevol text, en tant que text, conté irreconciliables i contradictoris significats; que sempre hi ha més d'una interpretació i que cap d'elles és millor que l'anterior; que la relació entre aquestes interpretacions és inextricable; que la seva compatibilitat és irreductible; que no és pot arribar a res semblant a un "punt de vista cert". És demostrar que no fa falta desmuntar el text perquè ell ja es desmunta tot sol, que allà on semblava haver-hi quelcom sòlid no hi ha més que aire i pols. I com sabreu, estimats companys, nosaltres no som més que textos...

Jan 30

Habitacions

Li faltaven cadires, allò era evident. Un llit tampoc hagués anat malament potser; l’important era que tingués algun moble en el que descansar. Però els que havia tingut ja no hi eren, havien desparegut de la nit al dia i ara ja no tenia esperança de recuperar-los -realment no recordava haver-ne tingut mai. La seva única distracció era mirar, de vegades, per la petita finestra que donava a aquell paisatge, a aquell gran prat verd amb la blanca sorra de la platja al fons. La visió l’havia obsessionat durant molt de temps, però ¿quina diferència hi havia entre aquella vista i la de la seva cel·la? Un immobilisme absolut les dominava ambdues, estaven regentades per un menyspreu al canvi i una apologia a la monotonia. Malgrat tot, de tant en tant, seguia mirant al prat per veure si, com aquell dia, la pilota d’algun infant arribava fins allà i podia apreciar com el nen l’anava a buscar. Ni se n’adonava, embadalit pels seus jocs, de la seva existència, sencillament, després de recuperar la pilota se’n tornava  d’on venia, d’allà on la gent no vivia en cel·les, d’allà on hi havien pilotes. Quant de temps havia estat obsessionat per aquell nen! S’havia imaginat tota la seva vida, s’havia imaginat quin era el seu caràcter -rialler, apassionat, un pèl trapella potser- i, fins i tot, havia planificat què faria quan tornés a aparèixer; què li diria i com li diria: ho tenia tot pensat. Però no tornà mai més; la seva pilota no tornà a caure en aquell prat o, si ho havia fet, ell no ho havia vist. Sí, aquest havia estat un dels seus gran amors a a vida, havia estat el seu més gran “amor a última vista”, al que amb més passió havia estimat, el que feia semblar insignificant al seu costat aquella estima que havia arribat a agafar per aquell escarbat que havia sorprès, i retingut fins la seva mort, intentant robar-li un tros de pa. Hi havia hagut una hecatombe nuclear? Semblava que no, semblava que la vida fora d’aquelles quatre partes blanques -ara ja grises- continuava com si res (era això el que li feia tant de mal, que tot continués com si res? Ell volia creure que no). Però tampoc tot havia estat en va; el temps li havia descobert aquella seva gran capacitat d’estimar que allà dins -innocentment es pensava que allò només passava allà dins- no es convertia més que en aquella gran necessitat d’estimar que el feia mirar encara, després de tants anys, per aquella petita finestra per si de cas hi apareixia altre vegada la pilota vermella. Res. Res. Res. Cada cop que hi mirava una nova agulla se li clavava al cor i, a l’agafar-se als barrots de la finestra, la paret les hi apretava més profundament. Era un ninot de vudú encara dins la caixa i exposat en un aparador. I no podia evitar-ho.