2010: el fin de la naturaleza (La Vanguardia)
Totes les possibilitats realitzades es contrueixen creant impossibilitats en el pensament. El capitalisme, en tant que realització que es basa en l’atomització dels interessos individuals per afavorir la supervivència d’allò social, ha creat l’impossibilitat de pensar una comunitat reconciliada, basada en l’eticitat, on els interessos particulars i els comuns s’identifiquessin. No es tracta de quelcom semblant a que en el fons hi ha una altre essencialitat i que el capitalisme ens enganya mostant-nos un simulacre que es presenta com la veritat. No. Realment allò que formava part entre altres del conjunt de característiques “humanes” esdevé gràcies a la potencialització del capitalisme en allò essencial i insalvable; posseeïnt tots els atributs forts amb els que es pot dotar la idea de Veritat. Precisament per això és en el capitalisme tardà, en el que ja s’ha desarrollat gran part de la seva sintomatologia, on és possible desarrollar el que podem anomenar “teories del narcisisme” com la nietzscheana o la psicoanalítica.
El que converteix el capitalisme -o el liberalisme- en una ideologia tan forta és que la realització de la seva possibilitat implica la impossibilitat de pensar la seva alternativa. Mentres que en un altre tipus d’ideologia (cal matitzar que el capitalisme no és només un model socioeconómic sinó que és tota una teoria de la realitat: presentar-lo com una opció econòmica contribueix a obviar els canvis reals que ha provocat i, per tant, a immunitzar-lo) sempre és pensable una comunitat alternativa ja que s’accentuen atributs de cohesió -classes, religió, essències especifíques…-, en canvi, en el capitalisme s’alimenta la descohesió apuntant a la individualitat i especialment al seu complexe d’edip, és a dir, tendint cap a la postulació de la llibertat com a únic valor. La subordinació explícita dels antics models -“t’has de subordinar a la voluntat del monarca o la de la lluita de classes”- esdevé, en el món neoliberal, quelcom semblant a la recargolada “t’has de subordinar, però estem convençuts que tu solet trobaràs els motius pels quals et subordinaràs al mateix que la resta d’individus”: s’iguala, d’aquesta manera, la determinació i la significació de l’acció, és a dir, la racionalització de la subordinació que fa el subjecte esdevé, per a ell, la seva determinació. En definitiva, s’apel·la a una supeditació que troba la seva efectivitat en la consciència de volunterietat -vaja, el que Goebbels qualificaria com un bon mecanisme de poder.
Quan, a l’article que he postejat, Zizek aposta per començar a intercanviar allò impossible i allò possible està apuntant cap això. Crec que el fi de la naturalesa no només és el fi de la physis sinó també el fi de l’aletheia capitalista -s’entén així millor al caracterització final de la naturalesa com a “pàlida i indiferent”. Penso que l’existència d’un filòsof com Slavoj Zizek és una sort i una necessitat per a la generació del Capitalisme Triumfant en la que hem nascut però també crec que posar el 2010 com el fi d’aquesta naturalesa és precipitat. Com quasi tot en el supernerviós Zizek. Malgrat tot, m’agrada que es comenci a pensar la impossibilitat dins del camp de les possibilitats.
