Aparences i veritats
Zeuxis al desvetllar la cortina que cobria el seu quadre mostrà uns grans de raïm tant perfectes que els pardals, enganyats per la qualitat de la pintura, s’hi llançaren intentant picarlos. Malgrat l’aparent èxit, l’obra havia estat un fracàs davant del seu competidor, Parrhasios, que tan sols havia pintat un vel i respecte al qual Zeuxis insistí que el destapés per a veure l’obra. L’obra que havia imitat la realitat havia enganyat als ocells, però l’obra que imitava l’aparença d’irrealitat, la que feia semblar que allò no era la obra sinó que hi havia quelcom darrere que era la seva veritat, havia enganyat l’artista. Es mostra en aquesta anècdota recopilada per Plini el Vell -i citada per Lacan- el moviment que fa la metafísica occidental: aquesta és incapaç de concebre la veritat -l’obra- com l’aparença, sempre hi ha d’haver quelcom darrere ja sigui Déu, les matemàtiques o el ser. Davant dels seus ulls la mera aparença fingeix mentir quan en realitat està dient la veritat, no oculta sinó el fet que no hi ha res a ocultar. Per això, en tant que pertanyem a aquest tradició metafísica, es creu que l’art resideix en el camp de la mentida o que no té res a dir al respecte de la veritat quan en realitat, al ser una aparença que se sap aparença i que no vol ser més que aparença, és ell el que ens parla de la veritat.
