Film Socialisme
M’he decidit a mirar-me les crítiques de l’última pel·lícula de Godard esperant trobar en la veu dels experts alguna resposta a les múltiples preguntes que el film genera. I n’he trobat moltíssimes respostes, però totes a preguntes alienes al llargmetratge. Ni tan sols la evident i immediata resposta que un es crea de que “el film és excessiu” és afirmada pels crítics (a excepció, més o menys, de Jonathan Rosenbaum). Totes les línies escrites sobre ella vénen a demostrar la incomprensió tant del sentit com del contigut a base d’elogiar la forma, els colors i tot allò que tingui a veure amb la imatge. D’acord que la imatges és trascendental pel film -i pels films- però el ningunejar el contingut d’aquestes imatges em sembla una borda manera de salvar la pel·lícula -ja que és de Godard…- sense haver de parlar-ne.
Com he dit -a forma d’elogi- la pel·lícula és clarament excessiva. Un té la sensació que a cada escena s’hauria d’aturar el projector no per entendre el que s’acaba de veure -no siguem tan pretensiosos!- sinó sencillament per a poder processar-ho. Les cites, les reflexions, les imatges colpidores i les absurdes se succeeixen contínuament i un s’ha de quedar només amb petites espurnes de genialitat que intenta grabar en la memòria durant els silencis (qui sont d’or -ou dehors-) que musicalitzen les imatges del mare nostrum. És fàcil saber on és la diana del film -societat de l’espectacle, crepúscle dels marxismes, deriva capitalista…- però difícil, almenys amb un primer visionat, arribar a encertar algun dard. I al final acaba la pel·lícula i tens la sensació que no has entès res però que hi ha quelcom a entendre, al més pur estil Beckett.
No m’atreviré a explicar-la: crec que el seu contingut apunta cap a aquesta impossibilitat. Ell mateix no diu res de sí; sap que és impossible, sap que “aujourd’hui les salauds sont sincères” i davant d’això, igual que el jove comunista de 10 anys que pinta rembrandts després de sincerar-se, només queda una resposta: “No comment”.
