Tabús racionals
La comprensió de l’art sembla avui en dia una espècie d’heretgia pertorbadora de l’entreteniment dominical en que aquest s’ha convertit. La reserva natural ubicada a la vall de la irracionalitat on s’ha situat juntament amb la resta de la cultura no només impedeixen qualsevol tipus d’utilitat sinó que els hi donen una aparença de comprensió que els amanseix subjectivitzant-los. La ingenuïtat que postula la intuïció sensible com a justificació de l’existència de l’art ha degradat la teoria estètica romàntica a una mera obvietat i l’ha convertit en una ideologia reflectant que queda plasmada en el desideràtum l’art pour l’art. L’imperi del gust ha tornat tal fantasia regressiva per a mantenir d’empeus certs ídols dels quals desconeix la raó de ser i amb els quals l’enteniment no es pot ficar. La teologia sempre present en l’art esdevé protestantisme. Aquesta a-teoria de l’art i de la cultura pretesament a-burgesa (i, per tant, ultra-burgesa) que promou l’evidència de l’existència de Déu dient “mira, no el veus?” quan no te ni puta idea de qui és ni de qui l’ha votat, no tan sols provoca fastig, noves falses consciències i, en el millor dels casos, frustracions sinó que margina la mediatesa en favor d’una immediatesa que enganya amb una participació més primària quan ni tan sols arriba a construir l’objecte. Tenim una generació que actua com a romàntics però sense saber quin és el seu pecat; fetitxistes que veuen la jerarquia en el desinterès.
