DECONSTRUINT-ME

Deconstruir és demostrar que qualsevol text, en tant que text, conté irreconciliables i contradictoris significats; que sempre hi ha més d'una interpretació i que cap d'elles és millor que l'anterior; que la relació entre aquestes interpretacions és inextricable; que la seva compatibilitat és irreductible; que no és pot arribar a res semblant a un "punt de vista cert". És demostrar que no fa falta desmuntar el text perquè ell ja es desmunta tot sol, que allà on semblava haver-hi quelcom sòlid no hi ha més que aire i pols. I com sabreu, estimats companys, nosaltres no som més que textos...

Dec 30

theanimalblog:

by Jason

————————————
“Por lo demás, para decir aún una palabra sobre su pretensión de enseñar cómo debe ser el mundo, la filosofía llega siempre demasiado tarde. Como pensamiento del mundo sólo aparece en el tiempo después de que la realidad ha cumplido su proceso de formación y se ha terminado. Lo que enseña el concepto lo muestra necesariamente igual la historia, de modo que sólo en la madurez de la realidad aparece lo ideal frente a lo real y se hace cargo de este mundo mismo en su sustancia, erigido en la figura de un reino intelectual. Cuando la filosofía pinta su gris sobre gris, entonces ha envejecido una figura de la vida y, con gris sobre gris, no se deja rejuvenecer, sino sólo conocer; el búho de Minerva sólo levanta su vuelo al romper el crepúsculo” Hegel

by Jason

————————————

“Por lo demás, para decir aún una palabra sobre su pretensión de enseñar cómo debe ser el mundo, la filosofía llega siempre demasiado tarde. Como pensamiento del mundo sólo aparece en el tiempo después de que la realidad ha cumplido su proceso de formación y se ha terminado. Lo que enseña el concepto lo muestra necesariamente igual la historia, de modo que sólo en la madurez de la realidad aparece lo ideal frente a lo real y se hace cargo de este mundo mismo en su sustancia, erigido en la figura de un reino intelectual. Cuando la filosofía pinta su gris sobre gris, entonces ha envejecido una figura de la vida y, con gris sobre gris, no se deja rejuvenecer, sino sólo conocer; el búho de Minerva sólo levanta su vuelo al romper el crepúsculo” Hegel

(via theanimalblog)

2010: el fin de la naturaleza (La Vanguardia)

Totes les possibilitats realitzades es contrueixen creant impossibilitats en el pensament. El capitalisme, en tant que realització que es basa en l’atomització dels interessos individuals per afavorir la supervivència d’allò social, ha creat l’impossibilitat de pensar una comunitat reconciliada, basada en l’eticitat, on els interessos particulars i els comuns s’identifiquessin. No es tracta de quelcom semblant a que en el fons hi ha una altre essencialitat i que el capitalisme ens enganya mostant-nos un simulacre que es presenta com la veritat. No. Realment allò que formava part entre altres del conjunt de característiques “humanes” esdevé gràcies a la potencialització del capitalisme en allò essencial i insalvable; posseeïnt tots els atributs forts amb els que es pot dotar la idea de Veritat. Precisament per això és en el capitalisme tardà, en el que ja s’ha desarrollat gran part de la seva sintomatologia, on és possible desarrollar el que podem anomenar “teories del narcisisme” com la nietzscheana o la psicoanalítica.

El que converteix el capitalisme -o el liberalisme- en una ideologia tan forta és que la realització de la seva possibilitat implica la impossibilitat de pensar la seva alternativa. Mentres que en un altre tipus d’ideologia (cal matitzar que el capitalisme no és només un model socioeconómic sinó que és tota una teoria de la realitat: presentar-lo com una opció econòmica contribueix a obviar els canvis reals que ha provocat i, per tant, a immunitzar-lo) sempre és pensable una comunitat alternativa ja que s’accentuen atributs de cohesió -classes, religió, essències especifíques…-, en canvi, en el capitalisme s’alimenta la descohesió apuntant a la individualitat i especialment al seu complexe d’edip, és a dir, tendint cap a la postulació de la llibertat com a únic valor. La subordinació explícita dels antics models -“t’has de subordinar a la voluntat del monarca o la de la lluita de classes”- esdevé, en el món neoliberal, quelcom semblant a la recargolada “t’has de subordinar, però estem convençuts que tu solet trobaràs els motius pels quals et subordinaràs al mateix que la resta d’individus”: s’iguala, d’aquesta manera, la determinació i la significació de l’acció, és a dir, la racionalització de la subordinació que fa el subjecte esdevé, per a ell, la seva determinació. En definitiva, s’apel·la a una supeditació que troba la seva efectivitat en la consciència de volunterietat -vaja, el que Goebbels qualificaria com un bon mecanisme de poder.

Quan, a l’article que he postejat, Zizek aposta per començar a intercanviar allò impossible i allò possible està apuntant cap això. Crec que el fi de la naturalesa no només és el fi de la physis sinó també el fi de l’aletheia capitalista -s’entén així millor al caracterització final de la naturalesa com a “pàlida i indiferent”. Penso que l’existència d’un filòsof com Slavoj Zizek és una sort i una necessitat per a la generació del Capitalisme Triumfant en la que hem nascut però també crec que posar el 2010 com el fi d’aquesta naturalesa és precipitat. Com quasi tot en el supernerviós Zizek. Malgrat tot, m’agrada que es comenci a pensar la impossibilitat dins del camp de les possibilitats.

Dec 29

Aparences i veritats

Zeuxis al desvetllar la cortina que cobria el seu quadre mostrà uns grans de raïm tant perfectes que els pardals, enganyats per la qualitat de la pintura, s’hi llançaren intentant picarlos. Malgrat l’aparent èxit, l’obra havia estat un fracàs davant del seu competidor, Parrhasios, que tan sols havia pintat un vel i respecte al qual Zeuxis insistí que el destapés per a veure l’obra. L’obra que havia imitat la realitat havia enganyat als ocells, però l’obra que imitava l’aparença d’irrealitat, la que feia semblar que allò no era la obra sinó que hi havia quelcom darrere que era la seva veritat, havia enganyat l’artista. Es mostra en aquesta anècdota recopilada per Plini el Vell -i citada per Lacan- el moviment que fa la metafísica occidental: aquesta és incapaç de concebre la veritat -l’obra- com l’aparença, sempre hi ha d’haver quelcom darrere ja sigui Déu, les matemàtiques o el ser. Davant dels seus ulls la mera aparença fingeix mentir quan en realitat està dient la veritat, no oculta sinó el fet que no hi ha res a ocultar. Per això, en tant que pertanyem a aquest tradició metafísica, es creu que l’art resideix en el camp de la mentida o que no té res a dir al respecte de la veritat quan en realitat, al ser una aparença que se sap aparença i que no vol ser més que aparença, és ell el que ens parla de la veritat.

Dec 28

Film Socialisme

M’he decidit a mirar-me les crítiques de l’última pel·lícula de Godard esperant trobar en la veu dels experts alguna resposta a les múltiples preguntes que el film genera. I n’he trobat moltíssimes respostes, però totes a preguntes alienes al llargmetratge. Ni tan sols la evident i immediata resposta que un es crea de que “el film és excessiu” és afirmada pels crítics (a excepció, més o menys, de Jonathan Rosenbaum). Totes les línies escrites sobre ella vénen a demostrar la incomprensió tant del sentit com del contigut a base d’elogiar la forma, els colors i tot allò que tingui a veure amb la imatge. D’acord que la imatges és trascendental pel film -i pels films- però el ningunejar el contingut d’aquestes imatges em sembla una borda manera de salvar la pel·lícula -ja que és de Godard…- sense haver de parlar-ne.

Com he dit -a forma d’elogi- la pel·lícula és clarament excessiva. Un té la sensació que a cada escena s’hauria d’aturar el projector no per entendre el que s’acaba de veure -no siguem tan pretensiosos!- sinó sencillament per a poder processar-ho. Les cites, les reflexions, les imatges colpidores i les absurdes se succeeixen contínuament i un s’ha de quedar només amb petites espurnes de genialitat que intenta grabar en la memòria durant els silencis (qui sont d’or -ou dehors-) que musicalitzen les imatges del mare nostrum. És fàcil saber on és la diana del film -societat de l’espectacle, crepúscle dels marxismes, deriva capitalista…- però difícil, almenys amb un primer visionat, arribar a encertar algun dard. I al final acaba la pel·lícula i tens la sensació que no has entès res però que hi ha quelcom a entendre, al més pur estil Beckett.

No m’atreviré a explicar-la: crec que el seu contingut apunta cap a aquesta impossibilitat. Ell mateix no diu res de sí; sap que és impossible, sap que “aujourd’hui les salauds sont sincères” i davant d’això, igual que el jove comunista de 10 anys que pinta rembrandts després de sincerar-se, només queda una resposta: “No comment”.

Dec 27

Tabús racionals

La comprensió de l’art sembla avui en dia una espècie d’heretgia pertorbadora de l’entreteniment dominical en que aquest s’ha convertit. La reserva natural ubicada a la vall de la irracionalitat on s’ha situat juntament amb la resta de la cultura no només impedeixen qualsevol tipus d’utilitat sinó que els hi donen una aparença de comprensió que els amanseix subjectivitzant-los. La ingenuïtat que postula la intuïció sensible com a justificació de l’existència de l’art ha degradat la teoria estètica romàntica a una mera obvietat i l’ha convertit en una ideologia reflectant que queda plasmada en el desideràtum l’art pour l’art. L’imperi del gust ha tornat tal fantasia regressiva per a mantenir d’empeus certs ídols dels quals desconeix la raó de ser i amb els quals l’enteniment no es pot ficar. La teologia sempre present en l’art esdevé protestantisme. Aquesta a-teoria de l’art i de la cultura pretesament a-burgesa (i, per tant, ultra-burgesa) que promou l’evidència de l’existència de Déu dient “mira, no el veus?” quan no te ni ~~puta~~ idea de qui és ni de qui l’ha votat, no tan sols provoca fastig, noves falses consciències i, en el millor dels casos, frustracions sinó que margina la mediatesa en favor d’una immediatesa que enganya amb una participació més primària quan ni tan sols arriba a construir l’objecte. Tenim una generació que actua com a romàntics però sense saber quin és el seu pecat; fetitxistes que veuen la jerarquia en el desinterès.

naranjitoo:

Gian Lorenzo Bernini - The Ecstasy of Saint Theresa (1652)

—————————————————————-

No he podido resistir la tentación a meter una pequeña añadidura a esta (la mejor quizás) gran obra de Bernini posteada por Daniel. Primero una cita necesaria acerca de la escena que representa Bernini:

“Le veía en las manos de Ángel un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Esto me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se me quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aún harto. Es requiebro tan suave que pasa entre el alma y Dios, que suplico yo a su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento.” Diarios de Santa Teresa

¿De qué nos hablan Santa Teresa y Bernini? Vamos a observar mejor la obra: